Espagueti amb verduretes i una mica de tall

Croquetes casolanes de pollastre

Les croquetes casolanes sempre són un bon recurs o bé per aperitiu o com acompanyament d'un primer plat. El que sol passar és que si et despistes quan les vols posar a taula ja se les han menjat!
Tenia un parell de pits de pollastre que si no els feia em caducaven. De manera que els vaig posar en una cassoleta en cru, amb un raig d'oli d'oliva una cebeta i un tomàquet  un polsim d'orenga i una fulla de llort, un parell de granets d'all, tot salpebrat. Vaig deixar que es posés ros tot plegat amb el foc una mica viu i després, vaig baixar el foc i que s'anés rostint. Quan va estar fet i fred, vaig desfilar els pits rostits i els vaig passar pel robot de cuina (la picadora) tot ben triturat. Vaig fer una beixamel ben espessa: mitja cebeta fregida amb oli d'oliva, un parell de cullerades de farina ben plenes i una mica més, barrejada bé amb la ceba fins que tot quedar ros. Es retira del foc i s'hi afegeix la llet, que vas tirant i remenant desfent els grumolls de farina. Després ho tornes a posar al foc i remenes bé fins que la beixamel queda ben espessa. Rectifiques de sal al gust. (La beixamel de cobrir els canelons la faig diferent. En una entrada a part ho explicaré).
Bé, doncs poses el pollastre ben triturat a la beixamel i ho barreges ben barrejat fins que queda una pasta espessa i consistent. Deixa-la refredar, que encara quedarà molt més consistent i llavors vas fen pilotetes ovalades de la mida que t'agradi. A mi m'gradada fer-les mitjanetes però formoses. Les vas reservant en un plat. En un plat a part, hi bats un ou ben batut i en l'altre li poses força pa torrat. Amb l'ajuda d'una cullera o una forquilla, vas passant les croquetes primer per l'ou i després pel pa torrat. Mentre les passes pel pa torrat els hi vas donant la forma ben maca.
En una paella fonda hi poses oli. A mi m'agrada d'oliva, però si fas servir de gira-sol que és més econòmic també queden bé. Quan l'oli és calent es van fregint fins que quedin daurades i quan es retiren del foc les podeu posar en un plat cobert amb un tovalló de paper o paper de cuina per absorbir restes d'oli.  I ja està, a disfrutar-les! Les he de tornar a repetir perquè van desaparèixer tan de pressa que en Xavi es va quedar sense!  

Mongetes amb botifarra

Escric el títol i se m'escapa el riure. No, no és un plat de diumenge, però sí que és un plat que vull apuntar perquè és tradicional, bo, alimentós i fet a casa.
Dissabte vaig anar a comprar a les verduleries del poble, perquè tenen productes de proximitat, de Canet i del Maresme. Vaig comprar mig quilo de mongetes seques del ganxet collides del poble i una bossa de cargols (dels cargols ja escriuré més endavant perquè no n'he fet en ma vida).
Es posen les mongetes en remull d'un dia per l'altre i l'endemà les poses a coure. Hi ha diverses maneres de fer-les però jo les he posat a coure amb força aigua a foc fort i quan ha bullit l'he abaixat al mínim i que s'anessin fent mentre jo treballava. Les vas vigilant i quan han estat fetes els hi poses la sal i pares el foc. Ja està, mira si és fàcil.
Les penso fer passadetes per la paella, on prèviament hauré fregit trossets de cansalada viada i les acompanyaré amb butifarres de pagès a la brasa.    

Estofat de calamar amb patates

Heu vist quin goig de calamar que ha pescat en Joan i amb canya! Ni m'imagino l'emoció de treure aquesta bestiola de l'aigua, però sí que us puc dir que quan la vaig tenir a l'aigüera per netejar i trossejar no sabia ni per on començar. Ni cal dir que era fresc, sortint de l'aigua i que pesava pel cap baix 1 Kg i mig.

Doncs bé, buscant vaig trobar una recepta de l'Arguiñano que em va servir d'inspiració per fer un estofat per gairebé 10 persones que es van llepar els dits!

Primer vaig trossejar el calamar a quadrets o daus petitons i el vaig rentar ben net. Vaig fer un bon sofregit amb tres cebes tendres grosses ratllades i tres tomàquets grans ben vermells i sucosos a daus, tres o quatre grans d'all ratllat ben petit, i un trosset de pebrot verd tallat petit, més com a condiment que no pas com a ingredient i que xupxupegeix fins que va estar fet. Llavors li vaig tirar el calamar salpebrat, li vaig donar un parell de voltes i li vaig tirar un bon got de vi blanc i vaig deixar que es fes a foc baix. Li vaig afegir una fulla de llorer, una mica de comí al gust i una culleradeta d'aquelles espècies barrejades que venen preparades per condimentar les paelles, que li va donar una flaire molt bona.

Després li vaig afegir les patates que vaig anar a comprar expressament a la botiga del sindicat de pagesos on em vaig deixar aconsellar sobre quin tipus de patata havia de comprar perquè l'estofat quedés consistent, bo i no es desfessin. Quan recordi el nom de com se diuen el poso. Sempre és bo preguntar als experts, encara que sigui sobre patates perquè et garanteixes l'èxit. Ho vaig deixar coure uns 45 minuts a foc baix i per acabar, i això ja va ser per acabar de donar color, li vaig fer una picada barrejada amb un pom de julivert que li va donar uns puntets de color verd pel damunt molt maco.

Llàstima que la foto ha quedat mol carbassa, però visualment també era un plat molt apetitós. El calamar va quedar tou i tendre i les patates es van impregnar de tot el sabor del calamar. Per repetir.             

En Joan i el calamar que va acabar a la panxa de tota la família

"Revoltijo"

Ah! (S'ha de llegir com un sospir de satisfacció) El plaer de les coses senzilles, els sabors gairebé nets que et satisfan per la seva simplicitat. No es un plat de diumenge però bé ho podria ser ben combinat.
Nosaltres ens l'hem fet per sopar amb unes llesquetes de pa amb tomàquet.
Els ingredients són un parell d'ous ben frescos, tomàquet fregit de pot, un rajolí d'oli d'oliva, sal, pebre i un granet d'all molt petit.
En una paella hi poses l'oli, els ous i el tomaquet, es remena ben remenat amb el foc mig i quan tot ha quallat ho salpebres i hi rallem la miqueta d'all per donar aroma.

Com veieu es fa un un tres i no res, és bo, porta aliment i és barat.    

Bunyols de Quaresma de la iaia Juanita

Fer els bunyols de quaresma és una activitat que sempre m'ha portat molts bons records i molt bones sensacions. Receptes preguntades per telèfon mil vegades, perquè pensava que recordaría la recepta i resulta que estava apuntada en un paper; la casa plena de nens i nenes participant a remenar la pasta, d'altres a menjar els bunyols a mesura que els anava fregint, petits enfilats en cadires per fer el mateix que els grans; la família venint a tastar-los i tornant a fer fregides per tenir-ne per a tothom.
Ara és l'hora d'apuntar la recepta i fer-la amb l'Arnau, el més petitó. Ja sé que només té un anyet, però és més la meva il·lusió de deixar-li barrejar els ingredients i mirar com puja la pasta abans de fregir-la.
Doncs va, per fi trec la recepta del paper on l'havia apuntat la Neus, dictada per la iaia Juanita.

1 kg de farina
6 ous (o menys)
250 g de sucre (o 200 gsi no es vol tan dolç)
1 got de llet
1/2 got d'anís (o anissete)
1/2 got d'oli (d'oliva)
75g de llevat (de fleca) (el llevat es dilueix amb llet tèbia)

La barreja segons sembla no té secret, es va abocant tot en un bol o una cassola prou gran i s'ha de remenar molt bé amb una cullera de fusta. Després es posa la massa a reposar tapada amb un drap de cuina net fins que s'ha inflat molt. A l'hora de fregir, s'ha de fer amb prou d'oli abundant. És més econòmic fer-ho amb oli de gira-sol. Quan escalfis l'oli, li pots afegir una pell de llimona que li donarà molt bon gustet. Amb l'oli ben calent, agafes una cullera o una mànega o el que et vagi millor i vas fregint bunyolets de massa, però procura que tampoc el foc vagi massa ràpid  perquè sino et quedaran uns bunyols massa morenets per fora i crus per dins. Es millor anar controlant que quedin rossets i ben fets. Tingues una safata plena de sucre per anar posant els bunyols fets i els empolses bé. La iaia Juanita els esquitxava amb anís un cop fets, però a mi no m'hi agrada. Tanmateix ho deixo com a suggeriment.

Mandonguilles per aperitiu

Fa dies que tinc pendent escriure la recepta de les mandonguilles. Ah! LES MANDONGUILLES amb majúscules perquè les meves, sempre diferents cada vegada que les faig, acaben robant el protagonisme dels altres plats, sigui perquè just els venien de gust o perquè senzillament acompanyades de pa per sucar el suquet i una mica de vinet o cerveseta per tirar avall sempre entren bé.

Les mandonguilles poden ser un bon aperitiu i també un bon primer o segon plat, si hi afegeixes quatre pesolets i les fas una mica més caldoses. No cal que sempre les feu igual, perquè mantenint la base, sempre queden bones.
Les podeu fer de carn picada de tocino, carn picada de vedella o tocino i vedella barrejada. Amb uns 400 g de carn us en sortiran unes 24 o 25 mandonguilles de mida mitjaneta. També les espècies que hi afgiu poden variar, així sempre les podreu fer donant-los un toc diferent. Sobretot sempre procurant que cap d'elles predomini. A mi m'hi agrada posar-li una mica de safrà, perquè a més li dóna un color molt maco.

Per fer-les necessiteu carn picada (ja n'hem parlat), farina, 1 ou sencer fresc, si voleu també una mica de farina de galeta, un pensament d'all i julivert, 1 fulla de llort, un pesic d'orenga i l'espècie que t'hi agradi més. Sal i prebre negre. Oli d'oliva. Vi blanc o vi ranci (optatiu).

Per al sofregit, si les voleu fer per aperitiu potser us agradarà que predomini més el tomàquet, així que posarem una ceba de figueres mitjaneta i un parell o tres (segons la mida) de tomàquets vermells madurs ben sucosos i olorosos, si pot ser comprats a algun pagès o una fruiteria de proximitat.  De vegades també m'hi agrada posar-hi un pensament de pebrot verd, tallat a daus molt petits.

A la cuina us podeu organitzar com us doni la gana. A mi m'agrada començar per fer les mandonguilles, fregir-les i, amb l'oli del fregit, fer el sofregit, així que anem per les mandonguilles.

Agafa l'ou, el bats com si fos una truita, barreja-hi la carn salpebrada i si vols amb un pensament d'all i julivert molt ben picat pequè no es trobi entre la carn. A no tothom li agrada trobar l'all, però l'aroma li convè molt a la carn. Ves-hi afegint farina a cullerades i vés treballant la massa fins que es vagi barrejant prou bé per formar una pilota prou gran. Si t'hi agrada també li pots posar el pa torrat ratllat. En venen amb all i juliverd incorporat. Si en tens i hi penses li pots posar en comptes de l'all i el juliverd. No és el mateix, però també queda molt bo. Quan tens una bona pilota consistent (ja no s'enganxa gairebé a les mans), vas fent pilotetes petites de la mida com si tanquessis el polze i l'índex. Les enfarines i les passes per la paella amb oli calent, just perquè la farina es dori. Les treus i les reserves.

Amb aquell oli fas un sofregit ratllat ben finet a foc lent amb les verdures que hem dit.  Quan està gairebé fet, li afegeixes un gotet de vi blanc o mig gotet de vi ranci. Deixa que s'evapori. Després li afegeixes les mandonguilles, les cobreixes amb aigua, els hi afegeixes les espècies, abaixes el foc i deixa que faci xup-xup, mig tapat remenant de tant en tant. Esperes una estoneta que estigui fet i ja està.
Si vols li pots afegir una picada d'amella, pinyons, avellanes i pa torrat cinc minuts abans de parar el foc.

Com veieu, es pot fer de moltes maneres, variant la quantitat dels ingredients agafarà més un gust que un altre, serà més plat o més aperitiu. Tant és si hi afegiu pèsols o pastanaguetes, o si hi poseu més tomàquet perquè predomini més. Tant és, sempre triumfareu amb un bon plat de mandonguilles. Ah! I a més és un plat que allarga molt si sou colla i us sortirà molt econòmic.      

Vedella amb pèsols

Truita de calçots

Normalment els calçots els mengem en una calçotada fets a la brasa, però fets en truita són una delícia per al paladar.
Vaig aprofitar una passejada de dissabte pel poble per comprar un manat de calçots gairebé acabats d'arrencar. Feien olor de terra bona i de verdura de la bona, així que vaig comprar un manat per fer un parell de truites per dinar.
Agafes els calçolts i els rentes ben nets. A mi m'agrada treurel's la primera capa, que és la que porta tota la sorra i després rentar-los. Els talles ben petitets a rodonetes, la part blanca i una mica de verda i es fregeixen en una paella amb oli d'oliva. Es deixen fregir a foc molt lent, sense pressa perquè vagin quedant tous i amb aspecte com una mel. Al principi sembla que n'hi hagi molta quantitat, però de seguida te n'adones que deixen anar molta aigua i es redueixen molt.
Quan estan fets, jo divideixo per la meitat i faig un parell de truites, cada una de mitja dotzena d'ous. És clar que es poden dividir en quantitats menors, més finetes o fer-les com vulguis. Sigui com sigui el resultat és una truita fina i delicada que passa com si res i la pots menjar tan com a plat, com a aperitiu o si vols amb pa sucat amb tomàquet al vespre.
També és molt bona si es combina amb truita de patates, evidentment les patates fregides també molt tovetes i meloses, barrejades en la proporció que més t'agradi. Sempre va bé fer més quantitat perquè puguin repetir. Gairebé sempre tots repeteixen i veus com van controlant amb els ulls els troços que queden.  
Sempre que es pugui és aconsellable comprar productes de proximitat, de pagesos de confiança, i ous també de qualitat.  

Pèsols ofegats i Peus de porc amb xoriço

Ah, estic trigant ja a escriure què vaig fer per dinar el diumenge i si espero una mica més ja me n'oblidaré. Això és el que té no apuntar-se les receptes i que sempre quedin diferents.
Trigo perquè he lliurat un llibre que m'ha costat molt de traduir i estic atabalada. No per la dificultat del text, sinó perquè explicava com fer ninotets de pasta de sucre pas per pas i n'hi havia seixanta-sis. A més, havia de controlar el text, de no estendre'm perquè sinó no hi cabia a l'espai on anava cada instrucció.
Enfi. Anem al gra.
Diumenge no tenia ganes de cuinar ni de fer res, però com que li havia demanat a la iaia Juanita que anés a comprar a la plaça del mercat botifarres, cansalada i peus de porc d'una cansaladeria de "les d'abans", no em va quedar més remei que fer-ho, i he de dir que a banda de tenir-ho fet de seguida, va quedar tan bo que no va quedar res per a l'endemà.
Primer vaig fer Pèsols ofegats. En una cassola enllustrada amb oli d'oliva, vaig fregir la cansalada viada tallada petita i quan va ser rossa, la vaig retirar. En aquell oli vaig fer un sofregit de ceba, alls tendres i tomàquet, en aquesta ocasió més ceba que no pas tomàquet, fet amb poc foc. Quan el sofregit va estar fet i ben salpebrat, li vaig tirar un bon rajolí d'anís. Ja sé que en d'altres receptes li posen al final quan ja està tot fet, però a mi m'agrada més així. També li vaig posar unes quantes fulles de menta fresca i un pensament de matafaluga. Mentre s'anava fent tot això, vaig tallar botifarra negra a talls, salsitxetes petitones i una butifarra crua també a talls. Ho vaig afegir al sofregit i quan va estar quasi cuit li vaig afegir la cansalada que tenia a banda.  
A continuació vaig afegir els pèsols. Teòricament els havia de posar frescos, comprats de la plaça del mercat      o dels pagesos de la zona, però no va poder ser i tenia pèsols en llauna que realment van sortir grossos i fins. En aquest punt, vaig fer un tastet per si ho havia de rectificar de sal o de pebre.
Doncs, el que deia, vaig posar els pèsols a la cassola, ho vaig remenar ben remenat tot, amb cura, perquè els pèsols en llauna ja estan gairebé cuits, ho vaig remullar amb una mica d'aigua i ho vaig tapar amb un plat ple d'aigua. Vaig abaixar el foc bastant i vaig deixar que fes xup-xup fins que el plat ja va estar fet i ben gustós.

Peus de porc amb xoriço ibèric. Aquest plat va quedar una delícia, vaja, per a qui li agradin els peus de porc. Reconec que és una part del porc difícil, és a dir, o t'agrada o no t'agrada. Per això he d'aprofitar a fer-los quan venen a dinar els dos o tres membres de la família a qui els agrada. També he d'aprofitar quan la iaia va a la plaça i els troba ja bullits i mig adobats a la cansaladeria.
Els vaig fer molt senzills, però no per això menys bons. En una cassola amb oli d'oliva vaig fer-li fer un parell de voltes al xoriço ibèric perquè l'oli agafés gust. El vaig retirar de seguida. Després vaig fer un sofregit amb una cebeta i un parell de tomàquets. S'hi posa sal, pebre negre, pebre vermell al gust, jo en vaig posar una mica de dolç i una mica de picant, però que no molestés, però això va a gustos. N'hi ha que els agrada notar el picant. Quan el sofregit va estar fet, li vaig tirar mig got de vi blanc i vaig deixar que reduís. A continuació vaig posar els peus de porc, el xoriço i ho vaig remullar amb una mica aigua. Vaig baixar el foc i que s'anés fent poquet a poquet. És un plat que de seguida està fet. Per finalitzar-lo i per donar-li el toc de gràcia, vaig agafar un sobre de picada i la vaig passar pel minipímer amb una part del suquet de la cassola, tot ben passat i li vaig tirar pel damunt. Finalment, vaig fer una mica d'all-i-oli negat, amb un granet d'all, un rovell d'ou i oli d'oliva  i li vaig tirar pel damunt. Vaig deixar-ho cinc minutets que fes xup-xup, tapat i ja està. És més bo si es deixa reposar.