Escric el títol i se m'escapa el riure. No, no és un plat de diumenge, però sí que és un plat que vull apuntar perquè és tradicional, bo, alimentós i fet a casa.
Dissabte vaig anar a comprar a les verduleries del poble, perquè tenen productes de proximitat, de Canet i del Maresme. Vaig comprar mig quilo de mongetes seques del ganxet collides del poble i una bossa de cargols (dels cargols ja escriuré més endavant perquè no n'he fet en ma vida).
Es posen les mongetes en remull d'un dia per l'altre i l'endemà les poses a coure. Hi ha diverses maneres de fer-les però jo les he posat a coure amb força aigua a foc fort i quan ha bullit l'he abaixat al mínim i que s'anessin fent mentre jo treballava. Les vas vigilant i quan han estat fetes els hi poses la sal i pares el foc. Ja està, mira si és fàcil.
Les penso fer passadetes per la paella, on prèviament hauré fregit trossets de cansalada viada i les acompanyaré amb butifarres de pagès a la brasa.
dijous, 28 de març del 2013
dilluns, 25 de març del 2013
Estofat de calamar amb patates
Heu vist quin goig de calamar que ha pescat en Joan i amb canya! Ni m'imagino l'emoció de treure aquesta bestiola de l'aigua, però sí que us puc dir que quan la vaig tenir a l'aigüera per netejar i trossejar no sabia ni per on començar. Ni cal dir que era fresc, sortint de l'aigua i que pesava pel cap baix 1 Kg i mig.
Doncs bé, buscant vaig trobar una recepta de l'Arguiñano que em va servir d'inspiració per fer un estofat per gairebé 10 persones que es van llepar els dits!
Primer vaig trossejar el calamar a quadrets o daus petitons i el vaig rentar ben net. Vaig fer un bon sofregit amb tres cebes tendres grosses ratllades i tres tomàquets grans ben vermells i sucosos a daus, tres o quatre grans d'all ratllat ben petit, i un trosset de pebrot verd tallat petit, més com a condiment que no pas com a ingredient i que xupxupegeix fins que va estar fet. Llavors li vaig tirar el calamar salpebrat, li vaig donar un parell de voltes i li vaig tirar un bon got de vi blanc i vaig deixar que es fes a foc baix. Li vaig afegir una fulla de llorer, una mica de comí al gust i una culleradeta d'aquelles espècies barrejades que venen preparades per condimentar les paelles, que li va donar una flaire molt bona.
Després li vaig afegir les patates que vaig anar a comprar expressament a la botiga del sindicat de pagesos on em vaig deixar aconsellar sobre quin tipus de patata havia de comprar perquè l'estofat quedés consistent, bo i no es desfessin. Quan recordi el nom de com se diuen el poso. Sempre és bo preguntar als experts, encara que sigui sobre patates perquè et garanteixes l'èxit. Ho vaig deixar coure uns 45 minuts a foc baix i per acabar, i això ja va ser per acabar de donar color, li vaig fer una picada barrejada amb un pom de julivert que li va donar uns puntets de color verd pel damunt molt maco.
Llàstima que la foto ha quedat mol carbassa, però visualment també era un plat molt apetitós. El calamar va quedar tou i tendre i les patates es van impregnar de tot el sabor del calamar. Per repetir.  |
| En Joan i el calamar que va acabar a la panxa de tota la família |
"Revoltijo"
Ah! (S'ha de llegir com un sospir de satisfacció) El plaer de les coses senzilles, els sabors gairebé nets que et satisfan per la seva simplicitat. No es un plat de diumenge però bé ho podria ser ben combinat.
Nosaltres ens l'hem fet per sopar amb unes llesquetes de pa amb tomàquet.
Els ingredients són un parell d'ous ben frescos, tomàquet fregit de pot, un rajolí d'oli d'oliva, sal, pebre i un granet d'all molt petit.
En una paella hi poses l'oli, els ous i el tomaquet, es remena ben remenat amb el foc mig i quan tot ha quallat ho salpebres i hi rallem la miqueta d'all per donar aroma.
Com veieu es fa un un tres i no res, és bo, porta aliment i és barat.
Nosaltres ens l'hem fet per sopar amb unes llesquetes de pa amb tomàquet.
Els ingredients són un parell d'ous ben frescos, tomàquet fregit de pot, un rajolí d'oli d'oliva, sal, pebre i un granet d'all molt petit.
En una paella hi poses l'oli, els ous i el tomaquet, es remena ben remenat amb el foc mig i quan tot ha quallat ho salpebres i hi rallem la miqueta d'all per donar aroma.
dissabte, 23 de març del 2013
Bunyols de Quaresma de la iaia Juanita
Fer els bunyols de quaresma és una activitat que sempre m'ha portat molts bons records i molt bones sensacions. Receptes preguntades per telèfon mil vegades, perquè pensava que recordaría la recepta i resulta que estava apuntada en un paper; la casa plena de nens i nenes participant a remenar la pasta, d'altres a menjar els bunyols a mesura que els anava fregint, petits enfilats en cadires per fer el mateix que els grans; la família venint a tastar-los i tornant a fer fregides per tenir-ne per a tothom.
Ara és l'hora d'apuntar la recepta i fer-la amb l'Arnau, el més petitó. Ja sé que només té un anyet, però és més la meva il·lusió de deixar-li barrejar els ingredients i mirar com puja la pasta abans de fregir-la.
Doncs va, per fi trec la recepta del paper on l'havia apuntat la Neus, dictada per la iaia Juanita.
1 kg de farina
6 ous (o menys)
250 g de sucre (o 200 gsi no es vol tan dolç)
1 got de llet
1/2 got d'anís (o anissete)
1/2 got d'oli (d'oliva)
75g de llevat (de fleca) (el llevat es dilueix amb llet tèbia)
La barreja segons sembla no té secret, es va abocant tot en un bol o una cassola prou gran i s'ha de remenar molt bé amb una cullera de fusta. Després es posa la massa a reposar tapada amb un drap de cuina net fins que s'ha inflat molt. A l'hora de fregir, s'ha de fer amb prou d'oli abundant. És més econòmic fer-ho amb oli de gira-sol. Quan escalfis l'oli, li pots afegir una pell de llimona que li donarà molt bon gustet. Amb l'oli ben calent, agafes una cullera o una mànega o el que et vagi millor i vas fregint bunyolets de massa, però procura que tampoc el foc vagi massa ràpid perquè sino et quedaran uns bunyols massa morenets per fora i crus per dins. Es millor anar controlant que quedin rossets i ben fets. Tingues una safata plena de sucre per anar posant els bunyols fets i els empolses bé. La iaia Juanita els esquitxava amb anís un cop fets, però a mi no m'hi agrada. Tanmateix ho deixo com a suggeriment.
Ara és l'hora d'apuntar la recepta i fer-la amb l'Arnau, el més petitó. Ja sé que només té un anyet, però és més la meva il·lusió de deixar-li barrejar els ingredients i mirar com puja la pasta abans de fregir-la.
Doncs va, per fi trec la recepta del paper on l'havia apuntat la Neus, dictada per la iaia Juanita.
1 kg de farina
6 ous (o menys)
250 g de sucre (o 200 gsi no es vol tan dolç)
1 got de llet
1/2 got d'anís (o anissete)
1/2 got d'oli (d'oliva)
75g de llevat (de fleca) (el llevat es dilueix amb llet tèbia)
La barreja segons sembla no té secret, es va abocant tot en un bol o una cassola prou gran i s'ha de remenar molt bé amb una cullera de fusta. Després es posa la massa a reposar tapada amb un drap de cuina net fins que s'ha inflat molt. A l'hora de fregir, s'ha de fer amb prou d'oli abundant. És més econòmic fer-ho amb oli de gira-sol. Quan escalfis l'oli, li pots afegir una pell de llimona que li donarà molt bon gustet. Amb l'oli ben calent, agafes una cullera o una mànega o el que et vagi millor i vas fregint bunyolets de massa, però procura que tampoc el foc vagi massa ràpid perquè sino et quedaran uns bunyols massa morenets per fora i crus per dins. Es millor anar controlant que quedin rossets i ben fets. Tingues una safata plena de sucre per anar posant els bunyols fets i els empolses bé. La iaia Juanita els esquitxava amb anís un cop fets, però a mi no m'hi agrada. Tanmateix ho deixo com a suggeriment.
dimarts, 5 de març del 2013
Mandonguilles per aperitiu
Les mandonguilles poden ser un bon aperitiu i també un bon primer o segon plat, si hi afegeixes quatre pesolets i les fas una mica més caldoses. No cal que sempre les feu igual, perquè mantenint la base, sempre queden bones.
Les podeu fer de carn picada de tocino, carn picada de vedella o tocino i vedella barrejada. Amb uns 400 g de carn us en sortiran unes 24 o 25 mandonguilles de mida mitjaneta. També les espècies que hi afgiu poden variar, així sempre les podreu fer donant-los un toc diferent. Sobretot sempre procurant que cap d'elles predomini. A mi m'hi agrada posar-li una mica de safrà, perquè a més li dóna un color molt maco.
Per fer-les necessiteu carn picada (ja n'hem parlat), farina, 1 ou sencer fresc, si voleu també una mica de farina de galeta, un pensament d'all i julivert, 1 fulla de llort, un pesic d'orenga i l'espècie que t'hi agradi més. Sal i prebre negre. Oli d'oliva. Vi blanc o vi ranci (optatiu).
Per al sofregit, si les voleu fer per aperitiu potser us agradarà que predomini més el tomàquet, així que posarem una ceba de figueres mitjaneta i un parell o tres (segons la mida) de tomàquets vermells madurs ben sucosos i olorosos, si pot ser comprats a algun pagès o una fruiteria de proximitat. De vegades també m'hi agrada posar-hi un pensament de pebrot verd, tallat a daus molt petits.
A la cuina us podeu organitzar com us doni la gana. A mi m'agrada començar per fer les mandonguilles, fregir-les i, amb l'oli del fregit, fer el sofregit, així que anem per les mandonguilles.
Agafa l'ou, el bats com si fos una truita, barreja-hi la carn salpebrada i si vols amb un pensament d'all i julivert molt ben picat pequè no es trobi entre la carn. A no tothom li agrada trobar l'all, però l'aroma li convè molt a la carn. Ves-hi afegint farina a cullerades i vés treballant la massa fins que es vagi barrejant prou bé per formar una pilota prou gran. Si t'hi agrada també li pots posar el pa torrat ratllat. En venen amb all i juliverd incorporat. Si en tens i hi penses li pots posar en comptes de l'all i el juliverd. No és el mateix, però també queda molt bo. Quan tens una bona pilota consistent (ja no s'enganxa gairebé a les mans), vas fent pilotetes petites de la mida com si tanquessis el polze i l'índex. Les enfarines i les passes per la paella amb oli calent, just perquè la farina es dori. Les treus i les reserves.
Amb aquell oli fas un sofregit ratllat ben finet a foc lent amb les verdures que hem dit. Quan està gairebé fet, li afegeixes un gotet de vi blanc o mig gotet de vi ranci. Deixa que s'evapori. Després li afegeixes les mandonguilles, les cobreixes amb aigua, els hi afegeixes les espècies, abaixes el foc i deixa que faci xup-xup, mig tapat remenant de tant en tant. Esperes una estoneta que estigui fet i ja està.
Si vols li pots afegir una picada d'amella, pinyons, avellanes i pa torrat cinc minuts abans de parar el foc.
Com veieu, es pot fer de moltes maneres, variant la quantitat dels ingredients agafarà més un gust que un altre, serà més plat o més aperitiu. Tant és si hi afegiu pèsols o pastanaguetes, o si hi poseu més tomàquet perquè predomini més. Tant és, sempre triumfareu amb un bon plat de mandonguilles. Ah! I a més és un plat que allarga molt si sou colla i us sortirà molt econòmic.
diumenge, 3 de març del 2013
Truita de calçots
Normalment els calçots els mengem en una calçotada fets a la brasa, però fets en truita són una delícia per al paladar.
Vaig aprofitar una passejada de dissabte pel poble per comprar un manat de calçots gairebé acabats d'arrencar. Feien olor de terra bona i de verdura de la bona, així que vaig comprar un manat per fer un parell de truites per dinar.
Agafes els calçolts i els rentes ben nets. A mi m'agrada treurel's la primera capa, que és la que porta tota la sorra i després rentar-los. Els talles ben petitets a rodonetes, la part blanca i una mica de verda i es fregeixen en una paella amb oli d'oliva. Es deixen fregir a foc molt lent, sense pressa perquè vagin quedant tous i amb aspecte com una mel. Al principi sembla que n'hi hagi molta quantitat, però de seguida te n'adones que deixen anar molta aigua i es redueixen molt.
Quan estan fets, jo divideixo per la meitat i faig un parell de truites, cada una de mitja dotzena d'ous. És clar que es poden dividir en quantitats menors, més finetes o fer-les com vulguis. Sigui com sigui el resultat és una truita fina i delicada que passa com si res i la pots menjar tan com a plat, com a aperitiu o si vols amb pa sucat amb tomàquet al vespre.
També és molt bona si es combina amb truita de patates, evidentment les patates fregides també molt tovetes i meloses, barrejades en la proporció que més t'agradi. Sempre va bé fer més quantitat perquè puguin repetir. Gairebé sempre tots repeteixen i veus com van controlant amb els ulls els troços que queden.
Sempre que es pugui és aconsellable comprar productes de proximitat, de pagesos de confiança, i ous també de qualitat.
Vaig aprofitar una passejada de dissabte pel poble per comprar un manat de calçots gairebé acabats d'arrencar. Feien olor de terra bona i de verdura de la bona, així que vaig comprar un manat per fer un parell de truites per dinar.
Agafes els calçolts i els rentes ben nets. A mi m'agrada treurel's la primera capa, que és la que porta tota la sorra i després rentar-los. Els talles ben petitets a rodonetes, la part blanca i una mica de verda i es fregeixen en una paella amb oli d'oliva. Es deixen fregir a foc molt lent, sense pressa perquè vagin quedant tous i amb aspecte com una mel. Al principi sembla que n'hi hagi molta quantitat, però de seguida te n'adones que deixen anar molta aigua i es redueixen molt.
Quan estan fets, jo divideixo per la meitat i faig un parell de truites, cada una de mitja dotzena d'ous. És clar que es poden dividir en quantitats menors, més finetes o fer-les com vulguis. Sigui com sigui el resultat és una truita fina i delicada que passa com si res i la pots menjar tan com a plat, com a aperitiu o si vols amb pa sucat amb tomàquet al vespre.
També és molt bona si es combina amb truita de patates, evidentment les patates fregides també molt tovetes i meloses, barrejades en la proporció que més t'agradi. Sempre va bé fer més quantitat perquè puguin repetir. Gairebé sempre tots repeteixen i veus com van controlant amb els ulls els troços que queden.
Sempre que es pugui és aconsellable comprar productes de proximitat, de pagesos de confiança, i ous també de qualitat.
divendres, 1 de març del 2013
Pèsols ofegats i Peus de porc amb xoriço
Ah, estic trigant ja a escriure què vaig fer per dinar el diumenge i si espero una mica més ja me n'oblidaré. Això és el que té no apuntar-se les receptes i que sempre quedin diferents.
Trigo perquè he lliurat un llibre que m'ha costat molt de traduir i estic atabalada. No per la dificultat del text, sinó perquè explicava com fer ninotets de pasta de sucre pas per pas i n'hi havia seixanta-sis. A més, havia de controlar el text, de no estendre'm perquè sinó no hi cabia a l'espai on anava cada instrucció.
Enfi. Anem al gra.
Diumenge no tenia ganes de cuinar ni de fer res, però com que li havia demanat a la iaia Juanita que anés a comprar a la plaça del mercat botifarres, cansalada i peus de porc d'una cansaladeria de "les d'abans", no em va quedar més remei que fer-ho, i he de dir que a banda de tenir-ho fet de seguida, va quedar tan bo que no va quedar res per a l'endemà.
Primer vaig fer Pèsols ofegats. En una cassola enllustrada amb oli d'oliva, vaig fregir la cansalada viada tallada petita i quan va ser rossa, la vaig retirar. En aquell oli vaig fer un sofregit de ceba, alls tendres i tomàquet, en aquesta ocasió més ceba que no pas tomàquet, fet amb poc foc. Quan el sofregit va estar fet i ben salpebrat, li vaig tirar un bon rajolí d'anís. Ja sé que en d'altres receptes li posen al final quan ja està tot fet, però a mi m'agrada més així. També li vaig posar unes quantes fulles de menta fresca i un pensament de matafaluga. Mentre s'anava fent tot això, vaig tallar botifarra negra a talls, salsitxetes petitones i una butifarra crua també a talls. Ho vaig afegir al sofregit i quan va estar quasi cuit li vaig afegir la cansalada que tenia a banda.
A continuació vaig afegir els pèsols. Teòricament els havia de posar frescos, comprats de la plaça del mercat o dels pagesos de la zona, però no va poder ser i tenia pèsols en llauna que realment van sortir grossos i fins. En aquest punt, vaig fer un tastet per si ho havia de rectificar de sal o de pebre.
Doncs, el que deia, vaig posar els pèsols a la cassola, ho vaig remenar ben remenat tot, amb cura, perquè els pèsols en llauna ja estan gairebé cuits, ho vaig remullar amb una mica d'aigua i ho vaig tapar amb un plat ple d'aigua. Vaig abaixar el foc bastant i vaig deixar que fes xup-xup fins que el plat ja va estar fet i ben gustós.
Peus de porc amb xoriço ibèric. Aquest plat va quedar una delícia, vaja, per a qui li agradin els peus de porc. Reconec que és una part del porc difícil, és a dir, o t'agrada o no t'agrada. Per això he d'aprofitar a fer-los quan venen a dinar els dos o tres membres de la família a qui els agrada. També he d'aprofitar quan la iaia va a la plaça i els troba ja bullits i mig adobats a la cansaladeria.
Els vaig fer molt senzills, però no per això menys bons. En una cassola amb oli d'oliva vaig fer-li fer un parell de voltes al xoriço ibèric perquè l'oli agafés gust. El vaig retirar de seguida. Després vaig fer un sofregit amb una cebeta i un parell de tomàquets. S'hi posa sal, pebre negre, pebre vermell al gust, jo en vaig posar una mica de dolç i una mica de picant, però que no molestés, però això va a gustos. N'hi ha que els agrada notar el picant. Quan el sofregit va estar fet, li vaig tirar mig got de vi blanc i vaig deixar que reduís. A continuació vaig posar els peus de porc, el xoriço i ho vaig remullar amb una mica aigua. Vaig baixar el foc i que s'anés fent poquet a poquet. És un plat que de seguida està fet. Per finalitzar-lo i per donar-li el toc de gràcia, vaig agafar un sobre de picada i la vaig passar pel minipímer amb una part del suquet de la cassola, tot ben passat i li vaig tirar pel damunt. Finalment, vaig fer una mica d'all-i-oli negat, amb un granet d'all, un rovell d'ou i oli d'oliva i li vaig tirar pel damunt. Vaig deixar-ho cinc minutets que fes xup-xup, tapat i ja està. És més bo si es deixa reposar.
Trigo perquè he lliurat un llibre que m'ha costat molt de traduir i estic atabalada. No per la dificultat del text, sinó perquè explicava com fer ninotets de pasta de sucre pas per pas i n'hi havia seixanta-sis. A més, havia de controlar el text, de no estendre'm perquè sinó no hi cabia a l'espai on anava cada instrucció.
Enfi. Anem al gra.
Diumenge no tenia ganes de cuinar ni de fer res, però com que li havia demanat a la iaia Juanita que anés a comprar a la plaça del mercat botifarres, cansalada i peus de porc d'una cansaladeria de "les d'abans", no em va quedar més remei que fer-ho, i he de dir que a banda de tenir-ho fet de seguida, va quedar tan bo que no va quedar res per a l'endemà.
Primer vaig fer Pèsols ofegats. En una cassola enllustrada amb oli d'oliva, vaig fregir la cansalada viada tallada petita i quan va ser rossa, la vaig retirar. En aquell oli vaig fer un sofregit de ceba, alls tendres i tomàquet, en aquesta ocasió més ceba que no pas tomàquet, fet amb poc foc. Quan el sofregit va estar fet i ben salpebrat, li vaig tirar un bon rajolí d'anís. Ja sé que en d'altres receptes li posen al final quan ja està tot fet, però a mi m'agrada més així. També li vaig posar unes quantes fulles de menta fresca i un pensament de matafaluga. Mentre s'anava fent tot això, vaig tallar botifarra negra a talls, salsitxetes petitones i una butifarra crua també a talls. Ho vaig afegir al sofregit i quan va estar quasi cuit li vaig afegir la cansalada que tenia a banda.
A continuació vaig afegir els pèsols. Teòricament els havia de posar frescos, comprats de la plaça del mercat o dels pagesos de la zona, però no va poder ser i tenia pèsols en llauna que realment van sortir grossos i fins. En aquest punt, vaig fer un tastet per si ho havia de rectificar de sal o de pebre.
Doncs, el que deia, vaig posar els pèsols a la cassola, ho vaig remenar ben remenat tot, amb cura, perquè els pèsols en llauna ja estan gairebé cuits, ho vaig remullar amb una mica d'aigua i ho vaig tapar amb un plat ple d'aigua. Vaig abaixar el foc bastant i vaig deixar que fes xup-xup fins que el plat ja va estar fet i ben gustós.
Peus de porc amb xoriço ibèric. Aquest plat va quedar una delícia, vaja, per a qui li agradin els peus de porc. Reconec que és una part del porc difícil, és a dir, o t'agrada o no t'agrada. Per això he d'aprofitar a fer-los quan venen a dinar els dos o tres membres de la família a qui els agrada. També he d'aprofitar quan la iaia va a la plaça i els troba ja bullits i mig adobats a la cansaladeria.
Els vaig fer molt senzills, però no per això menys bons. En una cassola amb oli d'oliva vaig fer-li fer un parell de voltes al xoriço ibèric perquè l'oli agafés gust. El vaig retirar de seguida. Després vaig fer un sofregit amb una cebeta i un parell de tomàquets. S'hi posa sal, pebre negre, pebre vermell al gust, jo en vaig posar una mica de dolç i una mica de picant, però que no molestés, però això va a gustos. N'hi ha que els agrada notar el picant. Quan el sofregit va estar fet, li vaig tirar mig got de vi blanc i vaig deixar que reduís. A continuació vaig posar els peus de porc, el xoriço i ho vaig remullar amb una mica aigua. Vaig baixar el foc i que s'anés fent poquet a poquet. És un plat que de seguida està fet. Per finalitzar-lo i per donar-li el toc de gràcia, vaig agafar un sobre de picada i la vaig passar pel minipímer amb una part del suquet de la cassola, tot ben passat i li vaig tirar pel damunt. Finalment, vaig fer una mica d'all-i-oli negat, amb un granet d'all, un rovell d'ou i oli d'oliva i li vaig tirar pel damunt. Vaig deixar-ho cinc minutets que fes xup-xup, tapat i ja està. És més bo si es deixa reposar.
dissabte, 23 de febrer del 2013
Vedella amb rovellons i Pollastre de pagès amb prunes i fruits secs rostit a l'antiga
Estic treballant acabant de polir un llibre, però aprofito una pausa per pujar algunes fotos que vaig fer pels voltants de nadal. Quan tingui temps, explicaré com ho vaig fer.
Són unes fotos de pollastre de pagés rostit a l'antiga amb prunes i altres fruits secs i una vedella amb bolets. Va agradar molt i van sucar-hi molt de pa. Davant del dubte de què fer per tanta gent i si agradaria a totohom, doncs vaig fer els dos plats. Els canelons abans d'entrar al forn també queden per explicar.
diumenge, 10 de febrer del 2013
Pollastre rostit amb alguna verdureta i gamba llagostinera
Avui diumenge 10 de febrer he fet per dinar pollastre rostit amb alguna verdureta i gamba llagostinera que vaig trobar d'oferta al súper.
El pollastre era prou gros perquè de cada quart m'en fessin un parell de talls macos. En una cassola gran, hi he posat oli d'oliva, una cabeça d'alls, dues cebes grosses de figueres tallades, quatre tomaquets madurs tallats, (normalets) tres quarts de pebrot verd trinxadet, i un parell de pastanagues mitjanes tallades en rodonetes. Hi he afegit el pollastre ben salpebrat i a foc bastant viu ho he fet enrosir una mica. (Segur que si hagués barrejat llard amb l'oli d'oliva li hauria donat un gustet més bo, però no en tenia).
Quan ha estat enrosit, li he tirat vi blanc. He fet servir aquests tetra brick que n'hi deu haver un got escàs. Quan s'ha begut el vi ho he remullat amb una mica d'aigua, potser mig got, he abaixat el foc al mínim, li he afegit un bon farcellet d'herbes aromátiques i a fer "xup-xup" fins que ha estat gairebé fet.
He comptat de posar 4 gambes per persona, així que amb un pensament d'oli d'oliva les he passades per la paella salpebrades i amb un rajolinet de llimona. Quan han estat gairebé fetes però no del tot, les he tirat a la cassola del pollastre, a acabar de coure amb el pollastre.
Quan ja estava gairebé fet, li he afegit una bona picada d'all, julivert, pa torrat, ametlles, avellanes i pinyons pel damunt. I a deixar reposar.
Sempre em passa que no sé si quedaran prou tips, o si s'acontentaran de sucar pa al suquet, així que mentre feia altres coses he posat a fer patates al forn d'una mida mitjana-grossa partides per la meitat. És ben senzill: les poses a la safata del forn, amb sal una mica d'oli d'oliva i orenga pel damunt ben empolsinat i a esperar que estiguin fetes.
Val a dir que no sé si és que tothom portava molta gana, però estava per xupar-se els dits :-).
Per postres en Joan ha portat crema i unes pastes fullades per acompanyar-la i una pasta que no recordo com es diu, feta amb merengue i llimona que és un delicatessen pel paladar. El nom que li ha posat es deu a les primeres clientes que li van comprar. A veure si penjo les fotos.
Si ho voleu fer, és un plat que tot i que sembla de festa major i deixa un plat servit gustós i ben presentat, si sabeu comprar en el moment en què hi ha les ofertes, fa de bon repartir. També té l'avantatge que si no sou de fer migdiades el pots anar preparant el dissabte a la tarda a aquella hora que aprofites per veure una pel·liculeta mentre la cassola "xupxupeja" (paraula inventada).
El pollastre era prou gros perquè de cada quart m'en fessin un parell de talls macos. En una cassola gran, hi he posat oli d'oliva, una cabeça d'alls, dues cebes grosses de figueres tallades, quatre tomaquets madurs tallats, (normalets) tres quarts de pebrot verd trinxadet, i un parell de pastanagues mitjanes tallades en rodonetes. Hi he afegit el pollastre ben salpebrat i a foc bastant viu ho he fet enrosir una mica. (Segur que si hagués barrejat llard amb l'oli d'oliva li hauria donat un gustet més bo, però no en tenia).
Quan ha estat enrosit, li he tirat vi blanc. He fet servir aquests tetra brick que n'hi deu haver un got escàs. Quan s'ha begut el vi ho he remullat amb una mica d'aigua, potser mig got, he abaixat el foc al mínim, li he afegit un bon farcellet d'herbes aromátiques i a fer "xup-xup" fins que ha estat gairebé fet.
He comptat de posar 4 gambes per persona, així que amb un pensament d'oli d'oliva les he passades per la paella salpebrades i amb un rajolinet de llimona. Quan han estat gairebé fetes però no del tot, les he tirat a la cassola del pollastre, a acabar de coure amb el pollastre.
Quan ja estava gairebé fet, li he afegit una bona picada d'all, julivert, pa torrat, ametlles, avellanes i pinyons pel damunt. I a deixar reposar.
Sempre em passa que no sé si quedaran prou tips, o si s'acontentaran de sucar pa al suquet, així que mentre feia altres coses he posat a fer patates al forn d'una mida mitjana-grossa partides per la meitat. És ben senzill: les poses a la safata del forn, amb sal una mica d'oli d'oliva i orenga pel damunt ben empolsinat i a esperar que estiguin fetes.
Val a dir que no sé si és que tothom portava molta gana, però estava per xupar-se els dits :-).
Per postres en Joan ha portat crema i unes pastes fullades per acompanyar-la i una pasta que no recordo com es diu, feta amb merengue i llimona que és un delicatessen pel paladar. El nom que li ha posat es deu a les primeres clientes que li van comprar. A veure si penjo les fotos.
Si ho voleu fer, és un plat que tot i que sembla de festa major i deixa un plat servit gustós i ben presentat, si sabeu comprar en el moment en què hi ha les ofertes, fa de bon repartir. També té l'avantatge que si no sou de fer migdiades el pots anar preparant el dissabte a la tarda a aquella hora que aprofites per veure una pel·liculeta mentre la cassola "xupxupeja" (paraula inventada).
Al cap de molt de temps em decideixo a escriure en un blog. No de traducció, ni de literatura ni coses que tothom em recomana que escrigui. Aquest será un blog per apuntar plats de diumenge, que és quan ve tota la família a dinar i és l'únic dia que m'hi puc dedicar. De fet, també, suposo que és una manera com qualsevol altra d'apuntar receptes i que quedin a l'abast per a quan les necessiti.
La meva mare, la iaia Juanita, és la que cuina bé, és una experta cuinera acostumada a cuinar per a colles, fer cassoles i donar a cada plat el seu temps corresponent de "xup-xup". Sap fer de tot i bo, per la qual cosa fa anys que li dic que ens passi les seves receptes, per fer un receptari de cuina tradicional catalana, però no hi ha manera. S'ho guarda tot com un tresor que s'emportarà amb ella. Mentre degustem els seus plats, doncs, jo aniré apuntant aquí els que vaig fent jo els diumenges, únic dia que puc dedicar a passar-m'ho bé entre els fogons. I si tenim la sort que ens digui com fer uns cargols amb escamarlans o peus de porc, o alguna altra delícia (sense deixar-se cap ingredient), ja l'apuntaré i veureu quina diferència.
Val a dir que les meves receptes, o plats, estan inspirats en tots els receptaris i consells que arreplego per a tot arreu, siguin llibres de cuina tradicionals, col·leccionables o per internet. No són cap perfecció i segur que hi ha coses que les faig malament o del revés que aconsellen els experts, però val a dir que el resultat final té bon gust i quan els poso el plat al davant, a casa ho troben bo i s'ho menjen tot.
La meva mare, la iaia Juanita, és la que cuina bé, és una experta cuinera acostumada a cuinar per a colles, fer cassoles i donar a cada plat el seu temps corresponent de "xup-xup". Sap fer de tot i bo, per la qual cosa fa anys que li dic que ens passi les seves receptes, per fer un receptari de cuina tradicional catalana, però no hi ha manera. S'ho guarda tot com un tresor que s'emportarà amb ella. Mentre degustem els seus plats, doncs, jo aniré apuntant aquí els que vaig fent jo els diumenges, únic dia que puc dedicar a passar-m'ho bé entre els fogons. I si tenim la sort que ens digui com fer uns cargols amb escamarlans o peus de porc, o alguna altra delícia (sense deixar-se cap ingredient), ja l'apuntaré i veureu quina diferència.
Val a dir que les meves receptes, o plats, estan inspirats en tots els receptaris i consells que arreplego per a tot arreu, siguin llibres de cuina tradicionals, col·leccionables o per internet. No són cap perfecció i segur que hi ha coses que les faig malament o del revés que aconsellen els experts, però val a dir que el resultat final té bon gust i quan els poso el plat al davant, a casa ho troben bo i s'ho menjen tot.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)